Història del Firó

És una festa assenyalada i profundament arrelada amb la qual el poble de Sóller commemora, any rera any, cada segon dilluns de maig, la gesta que va dur a la defensa de la vall i posterior victòria dels sollerics sobre uns sarraïns invasors, l’11 de maig de 1561.

La història del Firó

Del desembarc dels moros a Sóller l’any 1561 se’n coneixen tres ressenyes coetànies, escrites dins la setmana següent al propi succés. La primera, de mà de l’escrivà municipal, es guarda a l’Arxiu de les Cases de la Vila; la segona, pràcticament inèdita, fou escrita pel notari Antoni Morell i es conserva a l’Arxiu del Regne de Mallorca; i la tercera, del mateix Arxiu, redactada pels jurats del Regne en forma de carta i dirigida al rei Felip II. Més endavant, ja en el segle XVIII (1557 ?), el Comú de Preveres de la parròquia de Sant Bartomeu en fa una reinterpretació en la que recull bona part de les tradicions i llegendes acumulades en els dos-cents darrers anys, i introdueix nombroses connotacions religioses Finalment, l’any 1833 els frares franciscans del Convent de Jesús fan una nova redacció de la descripció del Comú de Preveres, que embelleixen amb una considerable proporció de cites bíbliques.

Les llegendes i tradicions que s’han introduït en els dos escrits posteriors als fets, son anècdotes com les valentes Dones, les Sagrades Formes, les Tres Creus, Na Margarida Custurer, Sant Jaume, i d’altres que envolten aquesta jornada. De totes aquestes tradicions la que es representa actualment a la Festa del Firó, és la de les Valentes Dones per haver mort dos moros amb la barra que tancaven la porta.

La victòria dels sollerics contra els turcs, l’any 1561.

La pirateria i el corsarisme era una pràctica naval militar força corrent en el segle XVI, fomentada i parcialment finançada per les institucions públiques. Els corsaris no eren més que naviliers particulars que armaven una nau i partien a la recerca del botí. Prèvia autorització del Rei o del seu representant, els corsaris es dedicaven a atacar les costes dels regnes enemics i capturar qualsevol vaixell, persona, roba, diner o mercaderia que es posava pel davant.

El primer toc d’atenció.

Al començament del mes de maig del 1561, el Virrei de Mallorca, Guillem de Rocafull, envia dues fragates armades en cors al nord d’Àfrica. La missió de les naus era fustigar les costes d’Alger, aleshores convertides en un niu de pirates turcs que tenia atemorida tota la Mediterrània. Gràcies a aquesta mesura, les naus pogueren capturar vuit turcs que, habilidossament sotmesos a turment, cantaren de pla. D’aquesta manera, el Virrei s’assabentà que una poderosa esquadra enemiga estava rondant per les costes de la Mediterrània occidental i tenia intenció d’atacar una de les viles mallorquines.

El dissabte, 10 de maig, arriben notícies que una flota formada per 23 vaixells turcs ronda per les mars d’Eivissa i s’ha aturat en aquella illa per aprovisionar-se d’aigua. No havent pogut aclarir el Virrei quina era la vila mallorquina que havien decidit saquejar, i en previsió de mals majors, dóna orde al càpita de cada poble que es desplaci al seu respectiu destí, per tal d’organitzar-ne la defensa.

El desembarcament.

El diumenge 11 de maig del 1561, dia de San Ponç, desembarquen a Ses Puntes entre 1700 i 1800 corsaris turcs i argelins, probablement guiats per un antic esclau que havia fugit de Sóller i coneixia bé les tresques. Els turcs comencen a baixar a terra poc abans de les quatre del matí, a rompuda d’alba. De seguida que els vigilants de guàrdia a la barraca del Coll de s’Illa se n’adonen de la presència dels turcs, abandonen el seu lloc de vigilància i baixen corrent capa la vila tocant el corn, per prevenir els sollerics.

Els moros pugen a peu tots junts fins al Coll de s’Illa i continuen cap a la possessió de Sa Figuera, Son Llempaies i Coll de’n Borrassà, fins arribar a son n’Avinyona. A partir d’aquí es separen en dos grups. El més nombrós, format per uns 800/1.000 homes, pren cap a l’Horta, amb la intenció de creuar el Pont de’n Barona i pujar pel camí del Camp Llarg fins el creuer del Convent, a fi d’entrar a Sóller pel Carrer Nou. La resta entra a la vila per Ses Argiles, cap al Pont dels Ases, el carrer de la Victòria i el de la Lluna. La maniobra és prou astuta: es tracta d’agafar els sollerics entre dos focs i quan tothom encara dorm. Els turcs confien en el factor sorpresa per minorar la capacitat de reacció dels sollerics i assegurar-se la victòria.

La defensa.

Però es confien massa. Els turcs no compten que el Virrei coneix la seva presencia itinerant i ha posat en marxa el dispositiu de defensa habitual: ha envia a Sóller el capità d’armes per ajuntar tots els homes en disposició de lluitar, i ha demanat un esquadró de socors a les viles de Bunyola i Alaró. Ningú no sap per quin motiu no foren avisats els de Santa Maria. En total, s’arrepleguen entre 450 i 500 homes de Sóller i Fornalutx, agrupats en tres banderes sota la direcció del capità Joan Angelats, més altres dues banderes (111 homes en total) de Bunyola i Alaró, a les ordres dels capitans Ignasi Garcia i Pere de Sant Joan, respectivament. Tant uns com els altres van armats amb llances i piques, arcabussos i ballestes. Endemés, Angelats reforça la guarnició de la fortalesa del Port, per si els corsaris decideixen atacar aquell indret.

Devers les cinc del matí, arriba a Sóller la notícia del desembarcament dels turcs. El capità Angelats acaba de reunir els homes i els situa al Camp de s’Oca, que és el camí lògic d’accés des de la mar. Al mateix temps, dóna l’ordre que toquin les campanes i que les dones, els vells i els infants abandonin la vila i vagin a refugiar-se a les muntanyes; i hi envià mossèn Antoni Canals, amb un cavall, per dirigir el desallotjament.

La batalla del pont de’n Barona.

Poc temps després, el grup més nombrós de moros ja es troba al Pont den Barona i, des de el pont, descobreix el campament cristià. Hi ha uns moments de confusió. No preveien que ningú els pogués esperar i, en lloc de sorprendre l’enemic, són ells els sorpresos. Els pirates desconeixen el nombre exacte de combatents cristians i la seva capacitat de defensa, i comencen a disparar arcabussades des del pont, per veure com reaccionen. En el mateix moment, el cavaller torna de Sóller i comunica a la tropa que la resta dels corsaris ha entrat a la vila per l’altre costat i l’estan saquejant.

Són els moments de màxim desconcert. Els capitans i els combatents més experimentats tiren junta per veure quina resolució han de prendre. Per por de no romandre enmig de dos focs, el sergent Antoni Soler recomana arremetre contra el grup que tenen al davant, i deixar per més endavant la defensa de la vila. Soler és un veterà combatent dels exèrcits de l’emperador Felip II, amb molt prestigi entre els seus conciutadans, que escolten i accepten la seva opinió.

Amb la decidida envestida dels sollerics, els turcs s’acovarden i comencen a fugir. Els cristians s’envalenteixen i els persegueixen pel camí del Port, l’Horta i el Puig den Muntaner fins a son n’Avinyona, on maten el capità (rais) que comanda la tropa envaïdora. Diuen si era Issuf, el fill d’Ulutx Alí, el comandant de la flota. També moren en aquesta batalla els sollerics Miquel Canals i Nicolau Bisbal. La guàrdia personal del rais fuig cap als vaixells però, en la fuita, es troba amb un grup de bandolers i el seus cans de presa, que els fa front i els dispersen.

A l’entretant, uns 200 defensors segueixen encalçant els moros fugissers pels olivars de Sa Figuera, el pla del Port i el Cingle fins a s’Illeta, i en maten i fereixen molts.

La batalla de son n’Avinyona.

Una vegada aniquilat el gruix dels assaltants, el capità Angelats i els seus decideixen replegar-se i esperar la resta devers So n’Avinyona. Està convençut que, ben aviat, els qui han saquejat la vila i els voltants retornaren als vaixells seguint el mateix itinerari que l’anada. No s’equivoca gens. Poc temps després compareixen els corsaris carregats de roba, diners, joies i gent que han fet presonera després de saquejar l’església i arribar fins a Sa Coma. S’entaula una nova batalla en el camp de So n’Avinyona, en la que els turcs es tornen acorvardar i acaben fugint abandonat tot quant duien, fins i tot les armes.

Un esquadró de moros, empesos per un grup de 25 perseguidors, es despista en arribar el pont de Ses Alzines, i pren cap al camí del Ginjolar (Can Baixo). En ésser al pla del Ginjolar (prop de l’abocador de fems) els sollerics ja els han agafats i es produeix un dur enfrontament. Els turcs que no tenen res que guanyar i molt que perdre, abandonen el botí i els presoners que duien, apunyalant-ne alguns. Maten mossèn Gaspar Miró i una filla de Pere Canals, i deixen malferit mossèn Antoni Roger.

Con abans, els sollerics encalcen els moros fins que han reembarcat i salpat àncores, poc després del migdia.

El balanç final.

En total, sembla que moren 211 turcs, entre ells tres rais, i mitja dotzena de combatents sollerics, sense comptar una gran quantitat de ferits d’ambdós bàndols, alguns dels quals morien més envant com a conseqüència de les ferides. Només es captura un presoner, que vagava per s’Illeta; mentre que els moros s’emporten un fornalutxenc, Joan Arbona, que estava de guàrdia a la talaia del Coll de s’Illa i, segons pareix, era coix.

Molta part del botí que s’emportaven els corsaris és recuperada. En acabar la jornada, els objectes són ajuntats a la plaça de la vila i retornats als seus vertaders propietaris, previ jurament.

El dimarts, 13 de maig d’aquell mateix any de 1561, els Jurats del Regne de Mallorca envien una carta al Rei Felip i li conten el succés de Sóller, magnificant l’actuació i la moral dels defensor, i fent una gran lloança del Virrei Rocafull i de les mesures preventives que han adoptat per la defensa de l’Illa.